Columpus
(guardó Premis Nacionals de Cultura 2007)

24.11.07, Teatre Fortuny de Reus


Tentetiesos con base musical. Wabap, Punky y Moki juegan a los acróbatas, bailan y dan volteretas en su bola. Al balancearse, emiten bonitos sonidos.Los tentetiesos ayudan al bebé a fijar la vista y a ver los resultados causa-efecto cuando la figura se balancea suavemente y además suenan unas notas. Cuando es muy pequeño, los padres moverán las figuras. Cuando es un poco mayor, el bebé podrá darle patadas con los pies o tocarlos con la mano.

Argument de venda online per la sèrie de joguines COTOONS de la marca Smoby

1


Columpus
( Un projecte de Quim Tarrida per al guardó de PPNNC 2007)

Columpus és el títol de la peça que Quim Tarrida (1967, Barcelona) ha dut a terme per al guardó d’enguany dels Premis Nacionals de Cultura. El seu treball, centrat en un anàlisi multidisciplinar de la pràctica artística, es defineix des de l’ús de formats habituals en la sala d’exposicions – com el dibuix, la pintura, l’escultura, la fotografia o la instal·lació – i d’altres de caire temporal i efímer com la performance, la música o la peça sonora. Una visió plural del fet artístic però sempre fidel a unes premises fixes: una lectura crítica i compromesa de la societat actual articulada des d’un peculiar retorn a la infància i una marcada fascinació pel món de la joquina. Una actitud de resistència utòpica que, tot apropiant-se d’allò lúdic i innocent, li permet desvetllar entre línies la fragilitat i inestabilitat que caracteritzen la nostra relació amb l’entorn inmediat.

No és d’estranyar doncs que el guardó dissenyat per Tarrida incorpori, més enllà de la seva funció conmemorativa, una intencionalitat lúdica. Quelcom innessari en un guardó – com a objecte preuat i singular – però que l’artista porta a un marc de significacions molt més ampli i complexe. I és que és en l’àmbit del joc (i per tant de la joguina) on Quim Tarrida troba el missatge que ens vol transmetre. Per una banda una estètica seductora i agradable, situada a mig camí entre l’herència del pop històric i el de la cultura infantil de masses i, per l’altre, un seguit de codis, normes i estratègies preestablertes (pròpies del joc i de l’art en la seva vessant conceptual) que converteixen Columpus en un eficaç dispositiu plàstic i inte·lectual alhora.

En aquest sentit, Columpus ofereix un equilibri subtil entre l’impacte visual propi d’allò que ens entra de forma inmediata pels ulls – en aquest cas un blau intens i una formalització capaç d’obtenir moviment – i allò que ens fa aturar-nos a pensar tot posant en dubte aquelles coses que crèiem segures i inqüestionables. En definitiva, Columpus, així com la resta de producció artística de Quim Tarrida, convida a una relació entusiasta, no absenta de cert desencant, vers la realitat diària i col·lectiva que compartim en diferents dosis. Una realitat que l’artista converteix voluntàriament en un joc. I és que, com defensa el propi Tarrida, l’única manera de fer que un ou se sustenti sobre si mateix és fer-lo girar com una baldufa i clar, hem d’acceptar que aquest moment és molt fugaç. Potser detectar això és una de les principals funcionalitats de l’art avui dia.

David Armengol.


Columpus
(guardó Premis Nacionals de Cultura 2007)


Edició de 17 (+ 2 p.a.)
Resina de poliester, mecanisme sonor interior de ferro, plom.
30 x 15 x 15 cm.
Peana tornejada de metracrilat 10 x 10 x 5 cm.

1


Els ous de Colom i la caça del cèrvol
En la teoria de jocs, un equilibri de Nash* és un tipus de concepte de solució d’un joc en què participen dos o més jugadors i on cap d’ells té res a guanyar pel fet de canviar unilateralment la seva estratègia. En altres paraules, si cada jugador ha escollit una estratègia i cap jugador es pot beneficiar d’un canvi en la seva pròpia estratègia mentre els altres no la canviïn, llavors el conjunt actual d’estratègies escollides pels jugadors i llurs beneficis corresponents són un equilibri de Nash.

Com que l’equilibri de Nash es centra en les preferències de cada individu, es poden produir resultats antiintuïtius. Pot haver-hi un equilibri de Nash quan, si els jugadors poguessin coordinar-se, tots canviarien d’estratègia. El joc de la «caça del cérvol» és un exemple d’aquest fet.

El filòsof Rousseau compara la caça de la llebre, en la qual l’absència de cooperació comporta una recompensa minima, amb la caça del cérvol, que requereix la màxima cooperació, si bé la recompensa també és molt major.

En David Hume també trobem una caça del cérvol. El seu exemple més conegut d’aquesta convenció té l’estructura d’una caça de cérvol amb dos participants: «Quan dos homes impulsen una barca a força de rems ho fan en virtut d’un acord o convenció, encara que mai s’hagin promès res mútuament». Tant un com l’altre pot decidir remar o no. Si els dos remen, el resultat és òptim per a tots dos com quan tots es decideixen pel cérvol en la caça de Rousseau. Si un d’ells decideix deixar de remar, dóna igual el que decideixi l’altre: no van a cap part. El pitjor resultat ho obtens si decideixes remar i l’altre s’absté, perquè llavors el teu esforç es malmet. D’igual manera, el pitjor que et pot ocórrer en una caça de cérvol és que et dediquis a caçar cérvols en solitari.

Per altre banda, Colón va resoldre d’una manera extraordinàriament fàcil el problema de posar un ou en peus: simplement, va xafar la punta de la closca.

Però aquesta solució del problema no és justa, perquè al xafar el la closca va variar la forma de l’ou i, per tant, no va posar en peus un ou, sinó un cos distint, ja que l’essència del problema està precisament en la forma que té l’ou. Colón, doncs, va resoldre el problema per a altre cos, però no per al qual es buscava.

I no obstant això el problema de l’ou de Colón es pot resoldre sense canviar en absolut la forma de l’ou. Per a això no hi ha més que aprofitar la propietat que tenen les baldufes, és a dir, fer que l’ou giri al voltant del seu eix major. D’aquesta forma l’ou es mantindrà en peus, durant cert temps, sobre el seu extrem rom o fins i tot sobre la seva punta.

Agafo la paraula
marxar.
Davant, li poso
M'agradaria poder-me.
I tinc
M'agradaria poder-me marxar.

Joan Brossa / El Saltamartí

Q.T.


*( John Forbes Nash Jr., Premi Nobel de Economia, 1994)


1


Columpus_NOTA DE PREMSA_resum
Columpus_NOTA DE PREMSA
Cerimonia entrega de Premis_NOTA DE PREMSA
 

IMGS: Imatges generals_Premis Nacionals Cultura
  Premis Nacionals de Cultura 07 Algunes imatges oficials (fotografies de Josep Lluís Sellart)
  Guardonats _Premis Nacionals Cultura

Download
imgs:

Premis Nacionals de Cultura 07 Premis Nacionals de Cultura 07 Premis Nacionals de Cultura 07 Premis Nacionals de Cultura 07 Premis Nacionals de Cultura 07


PRESS
CLIPPING
:
Martí Domínguez, Premi Nacional de Periodisme

El Saltamarti de Reus/ (25.11.2007)_BLOG
"Premis sense Estat" / Diari AVUI / 25_11_07
  El vicepresident del Govern lliurarà dissabte vinent els Premis Nacionals de Cultura 2007 (19.11.2007)
  Diari AVUI / 25_11_07
  ARTNEUTRE?/ 26_11_07
  Programació /dissabte_19:30_ TV3_Premis Nacionals de Cultura
  TV3/ 23_11_07
  Cinco Días.com
  Reus acollirà el lliurament dels Premis Nacionals de Cultura al mes de novembre
  Teatre Fortuny_Reus
mp3 Records a Candel i Bruquetas en la cerimònia dels Premis Nacionals de Catalunya
   

Amb el suport de:
Amb la col.laboració de:
© 2007 Quim Tarrida,
Barcelona.